Un plató de bojos

Ja tenim Magazine! Ens ha costat suor, llàgrimes, i una mica més, però ja el tenim! Crec que ha estat un dels cops que hem après més, ja que tots ( o pràcticament tots) hem desenvolupat moltes funcions, ja sigui camera, mesclador, àudio, i evidentment, la d’actors. La gent s’hi ha lluït, i el nostre gran jefe deu pensar el mateix, perquè almenys ja ens ha assegurat l’aprovat! Tenim una Xènia i un Marcos disfressats de pollastres, un Jordi transvestit a la cubana, una Montse i un Pueyo fent de futurolegs, un Joan enterramorts aterroritzant al personal, i un Raül irreconeixible transformat en un banquer, entre d’altres. I jo, què puc dir ... m’he vist amb un dels vestidets més ridículs que mai m’he posat ( crec que m’arrepentiré d’haver fet la gràcia).
Personalment m’he rigut moltíssim. He participat a la sèrie de La Família Popular, gaudint de les grans interpretacions dels meus companys (les meves dots interpretatives deixen força que desitjar). He pogut cantar amb la Marta Bergas un Killing me softly que quasi fa ploure. I he après molt del món de l’erotisme.
Però per sobre de tot el que hem treballat, de les hores que hem passat a l’Avid, de les hores que hem deixat de dinar, i de l’estrès al que ens hem vist sotmesos, m’agradaria destacar una cosa ( i deixeu que em posi cursi). Ja queda poc nois, i puc dir que m’encanta treballar amb vosaltres. Hem vist, més que mai, el que és treballar en equip, ens hem ajudat els uns als altres i ens hem donat suport. Crec que això, també és molt important. I no sé el resultat del nostre Magazine, però ha valgut molt la pena fer-lo.

Ens quedem igual

El primer debate desde hace quince años! Això venen proclamant els mitjans de comunicació desde fa setmanes. I per fi, s’ha celebrat l’esperat debat, un cara - cara entre ZP i Rajoy que afavoreix la dinàmica bipartidista i exclou a les altres sensibilitats polítiques. Més plural va ser el debat celebrat a Second life, on sí hi era Llamazares, com a tercera força política.
No parlem del format ... tot completament pautat, sense cap mena d’espontaneïtat, i amb poca gràcia de tots dos candidats al mirar a camera ( què bé els hagués anat assistir a les tortures del nostre taller). La realitat és que va ser força avorrit, dos monòlegs plens de retrets i amb molt poques propostes. Per tant, més que ajudar als electors indecisos a decidir el vot, el debat haurà ajudat als mitjans de comunicació que el van emetre a augmentar l’audiència.

Pels que preferiu veure-ho en video, aquí els teniu. Els altres, perdoneu si m’enrotllo ( ja em disculpo amb antelació), però la cosa va anar més o menys així:

- El debat s’inicia amb la incertesa de si els candidats acataran la petició de Campo- Vidal de no desqualificar-se, o si bé arribaran a les mans. Per sort, la cosa no va passar d’acusar-se l’un a l’altre de mentiders.

- Tant un com l’altre no paraven de donar dades que contradeien la postura del contrari i que els electors, a part d’acabar marejats amb els gràfics de colorets que mostraven, no teniem manera de saber quins eren certs o no ( els de Rajoy deixaven per terra el govern ZP, i els de Zapatero el contrari, és clar).

- Hi ha coses que no canvien. La muletilla del Mire- usted deu ser alguna cosa innata a tots els peperos. I com sempre, Rajoy continua pensant que ell és Espanya, perquè cada cop que Zapatero obria la boca, arrancava el seu discurs amb un “ Parece que Zapatero quiere hablar de X...pero vamos a hablar de lo que realmente interesa a los españoles”. A mi també m’agradaria tenir aquesta capacitat !

- Boníssima la cara de pasmo de Zapatero quan Rajoy va dir que l’havia recolzat. En el bloc de política exterior, crec que va ser.

- Rajoy continua preocupadíssim per la unitat dels espanyols i acusa a Zapatero de no tenir ni idea de la nació espanyola. A, i li resulta evident que a Catalunya no es pot estudiar en castellà. I jo em pregunto, és evident?

- Zapatero s’aferra a l’11 M i a la guerra d’Irak. Va quedar clar que va contra els seus principis fer ús partidista del terrorisme. Rajoy, per la seva banda, afirma que MAI van negociar amb ETA, i dale que dale amb el Pacte del Tinell i amb la inconstitucionalitat del Estatut de Catalunya. Això sí, no sap què és un bono- bus.

- Rajoy va mostrar una sobtada preocupació pel canvi climàtic. Per això Zapatero no va poder resistir el refrany de a buenas horas mangas verdes.

- Zapatero va acusar a Rajoy de mostrar despreci per la gent de la cultura com Sabina o Serrat, per haver-los qualificat de “untados” pel tema del cànon digital. Jo, personalment, em quedo amb la resposta de Rajoy: “ Usted AGREDIÓ A LA VÍCTIMAS DEL TERRORISMO, que sí que son gente desvalida y no Serrat o Sabina”. Evidentment l’acusació va indignar a Zapatero, que si bé ha estat criticat per no mostrar un to més agressiu, jo crec que és d’agrair el to pausat i tranquil que va mantenir, sense caure massa en les provocacions. Però Rajoy es va retratar. Per començar, recordem que pel PP només hi ha unes víctimes, les d’ Alcaraz, mentre que gent com Pilar Manjón son “ unos lloronoes”, com li va dir en el seu dia Zaplana.

Per últim resta comentar les conclusions.
En les de Zapatero, amb careta de nen bo, no van faltar les paraules lealtaz, prosperidaz, igualdaz, humildaz, o paz. I de les autonomies, ni piu. Això sí, una bona despedida, a l’estil Murrow: Buenas noches, y buena suerte.

En les de Rajoy, només li va faltar musiqueta de violins i unes quantes llagrimetes. "No pido el voto para mi" ( shino también para Acebes, Zaplana y Eshperanza...afegeixo jo ) "shino para España" ( porque yo, soy España ... torno a afegir jo). I què dir de l’exemple de la nena, que neixi en una Espanya on tingui familia, vivenda i uns pares amb treball! Aix, a mi em va commoure.

El surrealisme en estat pur

Si posem en un plató a uns pollastres en un concurs, a Madame Rougie llegint el futur, una entrevista a una dona invisible o a en Pueyo fent els horòscops... què tenim? Doncs tot i que el més lògic seria pensar en un manicomi, la resposta encertada no és aquesta. Es tracta del primer dia de rodatge del nostre magazine. Per la part que em toca, jo he estat darrere les cameres, una posició que m’ha permès observar la genialitat creativa ( o el morro excepcional) d’alguns dels meus companys. M’agradaria no oblidar, tot i que no els hem vist en acció) a en Joan l’enterramorts pel cementiri de Montjuïc, i a en Raül el banquer demanant propines pel carrer. No sé si estem actuant més del que toca, ni si ens ajustem a les normes que cal seguir per fer un magazine, però del que no hi ha dubte és que li estem perdent por a la camera i que ens ho estem passant bé. Crec que això provablement es transmetrà en el resultat final.

Intringulis de la locució

Existeixen televisions mutants. El nostre futur professional podria estar a Second Live. Hi ha gent espavilada que fa la seva pròpia televisió des de casa. I algunes series s’emeten únicament via Internet. Avui m’he adonat que realment estem a l’infolític, i que tot just comença l’era de la comunicació. Una era que ofereix moltes més possibilitats del que tots ens pensàvem. Malgrat l’escepticisme d’alguns ( entre els quals m’incloc, en determinats aspectes) és increïble tot el que es queda encara per descobrir. Fa pot i tot.
Però aquest seguit de reflexions no ha estat l’únic descobriment de la tarda: generfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostsetembreoctubrenovembredesembre. Recitar els mesos de l’any és un molt bon exercici per mesurar la respiració alhora de locutar. I és que pel que sembla marco malament les respiracions al llegit una notícia. O el que és el mateix, marco les respiracions. Com ens va dir l’Emma Rodero, la professional que ens va visitar per ensenyar-nos a treballar la veu, la gent no té per què saber què passa a l’interior de la nostra boca. La veritat és que hi havia una diferència abismal entre la seva manera de locutar i la dels “voluntaris” que vam sortit a ser analitzats. Cadascú té una veu diferent i maneres concretes de locutar, amb els conseqüents defectes i canterelles. Però bé, el més important és que les ganes d’aprendre les tenim, així que seguint els consells que em va donar, a partir d’ara obriré prou la boca `(mesura standard, quatre dits) i dedicaré una estoneta a parlar amb mi mateixa davant del mirall quan surti de la dutxa.

Ja ha passat

Estic desorientada. Tota la vida m’han dit que soc una persona alegre i riallera i és clar, m’ho he arribat a creure. Però avui he descobert que només cal que em posin una camera al davant perquè em posi increïblement seria i el meu rostre es torni inexpressiu. Si els hi haguessin dit als meus professors d’escola...
Doncs sí, amb tanta serietat és com he afrontat convertir-me avui en la presentadora del nostre tercer informatiu. Sort d’en Joan, que va somriure una miqueta més. Està clar que ho podem fer molt millor, però sembla ser que ho vam salvar prou bé (rígids però toreros). Un dels moments més crítics, potser, va ser l’arribada d’una notícia d’última hora amb certa mala baba, perquè ja té prou tela això de llegir per primera vegada un text mirant a camera, com perquè a sobre haguem de fer traducció simultània del castellà al català. Però bé, tret d’un "ahorc... + silenci ???+ penjat que se’m va colar per allà, ho vaig poder salvar. Això sí, sense abandonar la meva sobtada serietat. En general, l’equip va millorant, tot i no ser capaç d’eliminar els buenus. Problemes a destacar, des del meu paper com a presentadora: la sala d’edició es va convertir en una olla de grills que feien arribar la seva cançó fins a plató, i això ens desconcentrava. Crec que una cosa aplicable a tots, i no només a l’equip d’aquest informatiu, és que cal mantenir la calma per aconseguir un bon resultat. Ah, i m’agradaria destacar que no em vaig quedat dormida al sol amb trossos de la cara tapada. Els tons diferents de la meva pell es deuen, en part, a la gran capacitat maquilladora d’en Pueyo, i a la meva poca disposició a deixar-me maquillar...no protestis Jordi, mea culpa!

Futur incert

S’acosta el gran dia. Dilluns el Joan i jo ens estrenem com a presentadors! Donarem la talla? Serem un tàndem com la Raquel Sants i el Ramon Pellicer? Si ens hem de guiar per les proves a camera, el nostre futur com a presentadors del TN és del tot incert. Pel que a mi respecte, corro massa, hauré de controlar els nervis. A més tot i ser llicenciada en Dret, com molt bé va puntualitzar en Marcos, tinc una curiosa amnèsia a l’hora de recordar les tres paraules que han de sortir a les meves improvisacions ( que no improvitzacions, com també va puntualitzar en Marcos). Però com això encara no ha passat, centrem-nos en el que ja està fet. Al nostre equip d’edició, format per la Xènia, el Joan i la Núria Segura, se’ns ha encarregat que intentem innovar. No sé si ho haurem aconseguit però si més no, hem fet una escaleta un tant diferent a les anteriors. Com a elements de risc, entre d’altres: una connexió en directe o un plató punxat. Si no surt bé, en Joan i jo descobrirem la nostra capacitat en improvisar ( per sort, no és necessari pronunciar tres paraules!).
Pel que fa a la feina de productora, és molt cansada. Cansada físicament, vull dir, perquè no fas una gran tasca intel·lectual sinó que has d’anar al darrere de tothom amunt i avall, de plató a edició, d’edició a la biblioteca, de la biblioteca a edició, i així fins al final. Tot sigui perquè dilluns, ens quedi un bon informatiu.

Reflexions periodístiques

Els test sorpresa d’actualitat d’Antoni Esteve posa de manifest un fet àmpliament constatat : l’home és l’animal que ensopega dues vegades amb la metixa pedra. Avui hem fet un test força més curt que el primer però amb pràcticament les mateixes preguntes, i tots continuàvem sense saber les respostes que no vam saber la primera vegada. Això sí, ja hem registrat per sempre més que el rei de Bélgica és Alfons II, o era Albert II?

Ha estat el punt final a una tarda força relaxada, durant la qual hem estat conversant amb Jaume Masdeu, responsable de nous canals informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i cap d’Informatius de TV3 durant els últims tres anys. Per mí, ha estat un clar exemple d’evolució en la carrera periodística. Jaume Masdeu va passar tretze anys de la seva vida com a corresponsal a Brussel·les, i després va canviar la feina de carrer per tancar-se a les oficines i a prendre decisions. Què és millor? A mi personalment m’interessa més la figura de corresponsal, però qui ens diu que la professió no et fa evolucionar? Hi ha vida realment, més enllà de la UPF? Resumint, ha estat una tarda força interessant en la que s’ha debatut sobre moles aspectes del periodisme, des dels més tòpics fins a d’altres més nous. Però sempre està bé escoltar la visó d’un periodista de vocació del que sembla que se’n pot aprendre força.

Ni blanc ni negre

Negre. Aquest és un color que ahir vaig veure més cops dels que hagués volgut. Efectivament, ahir vam gravar el nostre segon informatiu, i la meva tasca era de mescladora. La feina en sí és més senzilla del que em pensava perquè només consisteix en prémer uns botons, i en quant has enganxat la dinàmica no hi ha problemes. En resum, actuar de forma robòtica sense prendre cap decisió, obeint ordres i estant calladeta. La complicació resideix en la comunicació entre totes les persones que estan a la sala de realització, cadascuna pendent de la seva funció. Una ordre donada tard o un malentès es tradueix en el que ens va passar ahir: molts negres entre peça i peça. Lo bo d’aquestes pràctiques és que et permeten fer-te una idea de com funciona realment un informatiu. L’important és que anem aprenent. Vaig poder veure l’estrès al que es sotmet un realitzador, qui ha de donar les ordres i estar pendent de tot. Tothom reclama la seva atenció (els cameres, els àudios, els VTR i jo mateixa), per això cal tenir molta concentració, capacitat de lideratge i de prendre decisions en ferm, i sobretot una veu potent i que es faci sentir.
Ara bé, ja hem comprovat que tots tenim molt sentit crític i autocrític. Però també cal destacar coses bones. Com per exemple, la feina dels nostres estimats presentadors, la Laura i el Jordi, i destacar la capacitat maquilladora de la Xènia, que va convertir al Jordi, inicialment en la Heidi, i després de treureli la dosi de colorete pertinent, en un Cubanito.
En comparació amb l’informatiu anterior, crec que les previsions fatídiques d’Antoni Esteve s’han complert i que el primer va sortir millor en l’aspecte tècnic. No, en canvi, en la qualitat de les peces. Crec que hem millorat. Pràcticament totes estaven millor editades, amb més imatges i amb un text més treballat. Diguem que s’hi nota el temps que tots hi hem invertit, considerant que el dijous passat, l’únic dia que disposàvem per editar, va resultar dels més improductius de la història pompeuenca. Les sales que necessitàvem estaven ocupades pels de primer, així que vam haver d’esperar unes dues hores i mitja. Després d’ una estoneta de nervis i mala llet, la història va acabar bé. Però evidentment vam haver d’ocupar hores lliures ( si és que en tenim) en acabar la peça. El que provablement acabarà malament seran els teclats i els mousses que utilitza el Robert, qui descarrega la seva fúria en contra nostre amb aquests pobres artilugis. L’espectacle té certa gràcia.

L'aventura econòmica

Avui gravem el nostre segon informatiu. Ens han dit que el segon sempre acaba sortint pitjor que el primer perquè la gent es relaxa. Jo no crec que em relaxi massa perquè em toca fer de mescladora i ara per ara, no tinc ni idea de com funciona el tema!
El que no es pot dubtar és que aquest informatiu, ja abans de néixer, ens ha costat suor i llàgrimes a la Núria (camera) i a mi (redactora), l’ENG d’economia. Ni ella ni jo tenim massa idea d’economia, però ja diuen que un periodista ha de saber de tot.
De tema no n’ha faltat, ja que vam tenir la sort (o la desgràcia) de gravar el dilluns negre, presagi d’una setmana desastrosa als parquets de tot el món.
Així que ens vam dirigir a la Bors de Barcelona per enregistrar imatges de caos. Vam aconseguir que ens deixessin entrar a filmar, i tot i que l’ambient era força tranquil, no ho devien estar els treballadors experts, perquè no vam aconseguir que ningú baixés a fer-nos declaracions. Només baixaven per TV1...el que fa venir de part d’un gran mitjà! En fi, que no vam tenir més remei que buscar una immobiliària per relacionar el tema amb la crisi del sector immobiliàri. Però va ser “misión imposible” perquè teníem direccions de 4 immobiliàries i cap era correcte! Cansades de carregar la camera i del nostre incipient reuma, vam deixar-ho està. Per alguna cosa existeix la dita de “demà serà un altre dia”. I sí, a l’endemà vam tenir sort i vam trobar una immobiliària a Gràcia on ens van tractar molt bé. Ara, tampoc va resultar fàcil. Prèviament havíem passat per un Tecnocasa que ens feien trucar a Madrid per demanar permís i per un Fincas Corral amb una dependenta amb excés de timidesa que tot i que no tenia cap client a qui despatxar es va negar en rodó a sortir al nostre informatiu. Què els hi passa ales immobiliàries? Per què és més complicat gravar a algú en una immobiliària que a un polític?

Un bon resultat?

Secció política. Jordi Carbonell: redactor: Mar; camera. Així, el Jordi i jo vam anar tot decidits cap al Parlament de Catalunya a trobar un polític que ens parlés de la recent Convenció Bilateral en un acte que no tenia res a veure, la presentació del llibre “Paraules” d’Ernest Benach. Primera lliçó: no et plantis al Parlament sense tenir una autorització, perquè dependràs d’ una sol·licitud via e- mail del teu professor i després tindràs al darrere constantment al cap de premsa vigilant que no abordis a cap polític. Sort que al final vam aconseguir declaracions del Ridao.Tot i haver aconseguit el que ens proposàvem la tarda no va estar absenta de complicacions. Vam estar una bona estona montant la camera amb el seu trípode, i tocant diferents botons per aprendre el seu funcionament. I un cop aconseguit, el Jordi va haver de fer el seu “stand-up” davant d'un comentarista espontani, que tot i ser molt amable, només va aconseguir posar nerviós al pobre Jordi i enrederir-nos una miqueta en la feina.

No obstant, jo mateixa he pogut comprovar que posar-se davant la camera intimida. En el meu cas, al simular ser una corresponsal a Washington i haver de comentar les eleccions presidencials als Estats Units, he pogut fer dues observacions: soc incapaç de parlar a poc a poc i sense moure constantment els braços.Després alhora d’editar el vídeo del Parlament amb el Jordi, ens vam adonar que el programa és molt més difícil del que ens pensàvem. Sort del Robert que amb la seva peculiar simpatia ens va assistir amablement, i s’ha de reconèixer, amb més paciència de la habitual.

Per acabar, un breu apunt del nostre primer informatiu, on jo vaig fer de camera. Primer em vaig espantar perquè tres cameres depenien de mi, però després em vaig tranquil·litzar molt al comprovar un fet: l’estrès està en la figura del realitzador i de l’editor (el Marcos i la Marga) que al meu parer per fer la mar de bé. Personalment estic bastant satisfeta amb el resultat aconseguit, encara que queda molt per fer. Ha estat un informatiu ple d'errors garrafals i amb gracioses anècdotes (tot sigui dit). Suposo que mica en mica ho anirem fent tots millor, però el que sí que està clar és que fer un informatiu és molt més complicat del que ens pensàvem.

Això promet

Després de mesos i mesos d’ignorar-lo, el meu blog torna a estar en funcionament. De nou, es tracta d’un imperatiu en una assignatura, taller de TV. Si anteriorment el destí d’aquest espai era comentar l’actualitat periodística, aquesta vegada es tracta d’explicar els entrebancs que anem trobant en l’aprenentatge de fer un informatiu. I imagino que també, de fer alguna petita crítica, i autocrítica, no?