Una espanya dividida

Finalment s’ha arxivat la causa contra Pepe Rubianes, acusat d’un delicte d’ultratges a Espanya i un altre d’incitació a l’odi, al considerar la jutge que no existeixen “indicis racionals de criminalitat”. Recordem que en el programa El Club de TV3 l’actor va declarar “que se metan a España por el puto culo”, en resposta a les declaracions de Rodríguez Ibarra increpant als catalans a “que se metan el Estatut donde les quepa". La polèmica causada per aquestes paraules va provocar que Rubianes es disculpés públicament i matisés que ell “volia insultar l’Espanya que va matar a Lorca” , però que l’Espanya democràtica y constitucional, a la que pertany, mereix tots els seus respectes.
La manca d’enteniment entre Catalunya i “la resta d’Espanya” marca un clima de confrontació present en l’historia contemporània del país i que es trasllada tant en l’àmbit polític, social com cultural. El fet que unes declaracions formulades per un actor a títol d’opinió personal ocasionin tals reaccions d’escàndol i ofensa en determinats sectors de la societat recorda l’arrelament de “la Espanya negra, la de la Guerra Civil”, que com critica Rubianes, abandera una concepció molt concreta, però tabú, sobre el que Espanya ha de ser. I és que encara queden molts testimonis d’una dictadura que va estar instaurada durant quaranta anys. Una “dictadura en realitat mal acabada” que ha marcat el procés de transició democràtica i que fa plantejar-se, segons el Director del Teatre l’Espanyol Mario Gas, que “potser sí que és veritat que continuen havent-hi dues Espanyes”.

Mire usted, a mi me gusta el vino

En un acte d’homenatge al vi de Castilla i León Aznar va fer les següents declaracions:

I aquest home va ser President del Govern.
Una cosa queda clara, a Aznar li agrada el vi i no li agrada que li diguin el que ha de fer…per fi entenc els seus actes: estava borratxo! Deu ser que ara que ja no és president s’està modernitzant, i qui sap si algun dia ens el trobarem de botellón.
Es veu que el nostre ex-president no vol que l’oblidem i per això ens recorda continuament la seva existencia. És fantàstic veure com aquest senyor de mostacho ridícul es va inflant a mesura que el seu públic li riu la gràcia. El que cal esperar és que no li aplaudeixin la gràcia totes aquelles persones per qui aquest senyor és un model de referència, per molt que a alguns ens estranyi. El problema pot arribar si alguns com Aznar comencen a confondre la llibertat individual amb la manca de civisme. Però com va dir el Gabilondo en els informatiu de Cuatro: “esperemos que la gente no haga caso a este señor, sino a la DGT y a su propia cabeza”.
Al mofar-se de les campanyes de la DGT l’ex president brilla per la falta de responsabilitat, si tenim en compte que entre el 40 i 50% de les morts a la carretera són causades per l’alcohol, i per la seva actitud contradictòria. Aznar sembla haver oblidat que les campanyes que es portaven a terme quan ell ocupava el tro que tant troba a faltar eren molt similars, amb lemes com “si bebes no conduzcas, y si conduzcas no bebas” (lema que també sembla haver oblidat).
Però la cosa no queda aquí, sinó que després d’aquestes perles van venir frases com: “El problema del Gobierno es meterse en lo que hace la gente”. És curiós que això ho digui l’antic líder d’un partit que (per variar) s’oposa radicalment, entre moltes altres coses, a les bodes homosexuals.
Aquestes fantàstiques declaracions han despertat indignació entre familiars de víctimes i responsables de tràfic. També els membres de l’actual govern han expressat la seva perplexitat. Davant d’aquest panorama a Rajoy li esperava la difícil tasca de criticar al President d’Honor i principal ideòleg del seu partit. Però no es va mullar.

L'amenaça demòcrata

El domini demòcrata al Parlament dels Estats Units després de les eleccions de novembre ha posat George Bush en una difícil situació. Tal i com venia anunciant que faria, Bush ha vetat formalment la llei que fixa la retirada de les tropes d’Iraq a partir de l’octubre, però que també inclou el finançament de les tropes a Iraq i Afganistan. Els resultats de les votacions per representants i senadors no suma la majoria necessària per anular el vot presidencial, però a partir d’ara Bush no tindrà carta blanca per decidir respecte una guerra que se li escapa de les mans. S'ha acabat jugar a soldaditos com li dongui la gana.

Ara queda per davant una negociació política entre el Congrés i la Casa Blanca que promet ser llarga, ja que les posicions d’un i l’altre respecte aquest tema estan molt allunyades. En un intent de mantenir un crèdit polític cada vegada més escàs, Bush es mostra inflexible en la seva postura. Però és evident que ja ningú creu en la política que s’està adoptant al Iraq, llevat del President i els seus col·laboradors. Per això el missatge del Parlament és clar: no s’enviaran més fons a Iraq si Bush no accepta fixar una data de retirada de les tropes.

Ara bé, la líder demòcrata, Nancy Pelosi, diu que es tracta d'una mesura "per posar fi a la guerra d'Iraq". Això em sembla dubtós, més aviat em sembla una mesura que ajuda a continuar-la fins a una data límit, que a més no condemna ni exigeix responsabilitat per una guerra contra Iraq iniciada sense provocació. A més, què passarà quan es retirin les tropes? S'haurà de fer de manera molt intel·ligent i cuidadosa. No es pot fer de la nit al dia perquè seria un caos. Les tropes d'ocupació no poden marxar sense més, retirant l'ajuda mèdica i deixant a chiites i suníes matant-se lliurement. Però el que sí està clar, és que la política adoptada per l'administració Bush no ha fet més que empitjorar les coses.