Estic desorientada. Tota la vida m’han dit que soc una persona alegre i riallera i és clar, m’ho he arribat a creure. Però avui he descobert que només cal que em posin una camera al davant perquè em posi increïblement seria i el meu rostre es torni inexpressiu. Si els hi haguessin dit als meus professors d’escola...Doncs sí, amb tanta serietat és com he afrontat convertir-me avui en la presentadora del nostre tercer informatiu. Sort d’en Joan, que va somriure una miqueta més. Està clar que ho podem fer molt millor, però sembla ser que ho vam salvar prou bé (rígids però toreros). Un dels moments més crítics, potser, va ser l’arribada d’una notícia d’última hora amb certa mala baba, perquè ja té prou tela això de llegir per primera vegada un text mirant a camera, com perquè a sobre haguem de fer traducció simultània del castellà al català. Però bé, tret d’un "ahorc... + silenci ???+ penjat que se’m va colar per allà, ho vaig poder salvar. Això sí, sense abandonar la meva sobtada serietat. En general, l’equip va millorant, tot i no ser capaç d’eliminar els buenus. Problemes a destacar, des del meu paper com a presentadora: la sala d’edició es va convertir en una olla de grills que feien arribar la seva cançó fins a plató, i això ens desconcentrava. Crec que una cosa aplicable a tots, i no només a l’equip d’aquest informatiu, és que cal mantenir la calma per aconseguir un bon resultat. Ah, i m’agradaria destacar que no em vaig quedat dormida al sol amb trossos de la cara tapada. Els tons diferents de la meva pell es deuen, en part, a la gran capacitat maquilladora d’en Pueyo, i a la meva poca disposició a deixar-me maquillar...no protestis Jordi, mea culpa!
No hay comentarios:
Publicar un comentario