Paris, no te olvides el Chiuaua!

Paris Hilton (la misma que en su dia destrozó con el novio de turno una habitación de Hotel causando daños de 108 mil dólares) ha tentado demasiado su suerte. Tras continuos incidentes con la policía de los que ha salido impune gracias a los millones de su familia, al final la han puesto en su sitio. El pasado mes de septiembre fue detenida por conducir ebria y fue sentenciada a 36 meses de libertad condicional pagando una multa de 1500 dólares y con la condición de asistir a un curso de reeducación en materia de alcohol.
Desde entonces ha seguido conduciendo en estado de embriaguez y con el permiso de conducir retirado. ¿Qué ha pasado? Que ha sido condenada a pasar 45 días en la Prisión de Mujeres de Lynwood, California. Los intentos de la escandalosa estrella de la prensa rosa para suavizar la actitud del juez no fueron suficientes. No lo entiendo, con lo convincente que fue su “¡Señoría, no lo hice a propósito!”.
En definitiva, que parece que la herencia Hilton no la salvará esta vez, aunque sí la ayudará ya que en lugar de proceder al inmediato encarcelamiento de Paris, el juez le ofreció entregarse voluntariamente para cumplir condena antes del próximo 5 de junio. Si lo hiciera más tarde la condena se ampliaría automáticamente a 90 días. Me gustaría ver si todo el mundo tendría la misma opción.

Una espanya dividida

Finalment s’ha arxivat la causa contra Pepe Rubianes, acusat d’un delicte d’ultratges a Espanya i un altre d’incitació a l’odi, al considerar la jutge que no existeixen “indicis racionals de criminalitat”. Recordem que en el programa El Club de TV3 l’actor va declarar “que se metan a España por el puto culo”, en resposta a les declaracions de Rodríguez Ibarra increpant als catalans a “que se metan el Estatut donde les quepa". La polèmica causada per aquestes paraules va provocar que Rubianes es disculpés públicament i matisés que ell “volia insultar l’Espanya que va matar a Lorca” , però que l’Espanya democràtica y constitucional, a la que pertany, mereix tots els seus respectes.
La manca d’enteniment entre Catalunya i “la resta d’Espanya” marca un clima de confrontació present en l’historia contemporània del país i que es trasllada tant en l’àmbit polític, social com cultural. El fet que unes declaracions formulades per un actor a títol d’opinió personal ocasionin tals reaccions d’escàndol i ofensa en determinats sectors de la societat recorda l’arrelament de “la Espanya negra, la de la Guerra Civil”, que com critica Rubianes, abandera una concepció molt concreta, però tabú, sobre el que Espanya ha de ser. I és que encara queden molts testimonis d’una dictadura que va estar instaurada durant quaranta anys. Una “dictadura en realitat mal acabada” que ha marcat el procés de transició democràtica i que fa plantejar-se, segons el Director del Teatre l’Espanyol Mario Gas, que “potser sí que és veritat que continuen havent-hi dues Espanyes”.

Mire usted, a mi me gusta el vino

En un acte d’homenatge al vi de Castilla i León Aznar va fer les següents declaracions:

I aquest home va ser President del Govern.
Una cosa queda clara, a Aznar li agrada el vi i no li agrada que li diguin el que ha de fer…per fi entenc els seus actes: estava borratxo! Deu ser que ara que ja no és president s’està modernitzant, i qui sap si algun dia ens el trobarem de botellón.
Es veu que el nostre ex-president no vol que l’oblidem i per això ens recorda continuament la seva existencia. És fantàstic veure com aquest senyor de mostacho ridícul es va inflant a mesura que el seu públic li riu la gràcia. El que cal esperar és que no li aplaudeixin la gràcia totes aquelles persones per qui aquest senyor és un model de referència, per molt que a alguns ens estranyi. El problema pot arribar si alguns com Aznar comencen a confondre la llibertat individual amb la manca de civisme. Però com va dir el Gabilondo en els informatiu de Cuatro: “esperemos que la gente no haga caso a este señor, sino a la DGT y a su propia cabeza”.
Al mofar-se de les campanyes de la DGT l’ex president brilla per la falta de responsabilitat, si tenim en compte que entre el 40 i 50% de les morts a la carretera són causades per l’alcohol, i per la seva actitud contradictòria. Aznar sembla haver oblidat que les campanyes que es portaven a terme quan ell ocupava el tro que tant troba a faltar eren molt similars, amb lemes com “si bebes no conduzcas, y si conduzcas no bebas” (lema que també sembla haver oblidat).
Però la cosa no queda aquí, sinó que després d’aquestes perles van venir frases com: “El problema del Gobierno es meterse en lo que hace la gente”. És curiós que això ho digui l’antic líder d’un partit que (per variar) s’oposa radicalment, entre moltes altres coses, a les bodes homosexuals.
Aquestes fantàstiques declaracions han despertat indignació entre familiars de víctimes i responsables de tràfic. També els membres de l’actual govern han expressat la seva perplexitat. Davant d’aquest panorama a Rajoy li esperava la difícil tasca de criticar al President d’Honor i principal ideòleg del seu partit. Però no es va mullar.

L'amenaça demòcrata

El domini demòcrata al Parlament dels Estats Units després de les eleccions de novembre ha posat George Bush en una difícil situació. Tal i com venia anunciant que faria, Bush ha vetat formalment la llei que fixa la retirada de les tropes d’Iraq a partir de l’octubre, però que també inclou el finançament de les tropes a Iraq i Afganistan. Els resultats de les votacions per representants i senadors no suma la majoria necessària per anular el vot presidencial, però a partir d’ara Bush no tindrà carta blanca per decidir respecte una guerra que se li escapa de les mans. S'ha acabat jugar a soldaditos com li dongui la gana.

Ara queda per davant una negociació política entre el Congrés i la Casa Blanca que promet ser llarga, ja que les posicions d’un i l’altre respecte aquest tema estan molt allunyades. En un intent de mantenir un crèdit polític cada vegada més escàs, Bush es mostra inflexible en la seva postura. Però és evident que ja ningú creu en la política que s’està adoptant al Iraq, llevat del President i els seus col·laboradors. Per això el missatge del Parlament és clar: no s’enviaran més fons a Iraq si Bush no accepta fixar una data de retirada de les tropes.

Ara bé, la líder demòcrata, Nancy Pelosi, diu que es tracta d'una mesura "per posar fi a la guerra d'Iraq". Això em sembla dubtós, més aviat em sembla una mesura que ajuda a continuar-la fins a una data límit, que a més no condemna ni exigeix responsabilitat per una guerra contra Iraq iniciada sense provocació. A més, què passarà quan es retirin les tropes? S'haurà de fer de manera molt intel·ligent i cuidadosa. No es pot fer de la nit al dia perquè seria un caos. Les tropes d'ocupació no poden marxar sense més, retirant l'ajuda mèdica i deixant a chiites i suníes matant-se lliurement. Però el que sí està clar, és que la política adoptada per l'administració Bush no ha fet més que empitjorar les coses.

"Desnudas" davant la pantalla

Enrere queden aquells temps en que Gran Hermano, aquell programa exposat per Mercedes Milà com “un gran experiment social”, era un dels més polèmics del moment. Des d’aleshores ha plogut molt. Els realitys són el pa de cada dia i per lo vist és un gènere on encara queda molt per explorar. Per les nostres pantalles ja han passat imatges de gent disposada a arrencar-se els cabells per aconseguir "la casa de su vida". També hem vist imatges dels famosos "cutres" (molts d'ells precisament sortits de Gran Hermano) fent l'indio en una illa deserta, o desfilant per un Hotel Glamour, on s'hi respirava de tot menys glamour. Però sembla que aquests realitys comencen a aborrir els telespectadors, i per això s'està posant de moda els coach o programes d'autoajuda. En aquest marc trobem programes del caire de la Supernany, SOS adolescentes o Somos lo que comemos. Fins aquí molt bé, però aquests tipus de programes mai saben quan parar en la innovació. Ara, després del tan polèmic Cambio radical d'Antena 3, on a cop de bisturí se solucionen cartutxeres, nassos torts i pits plans de les més acomplexades, Cuatro ha decidit que no podia ser menys i llença a la graella Desnudas. Però els de Cuatro van de sensibles i transmeten un altre missatge: no cal tallar d'aquí i allà per resoldre els complexes, sinó pujar l'autoestima. Per això t'enxufen un súper estilista que et dirà com t'has de vestir i maquillar i et demostrarà que a dins portes una tia buena increíble. I si per fer-ho cal penjar en l'avinguda més concorreguda un cartell teu en roba interior perquè la gent que passa et digui que aquest triponcio que tens són curves molt sexys, ho faràn (és clar, que has de dir quan sortiras per la tele...). Evidentment no falten les llagrimetes de les protagonistes acomplaxades al sentir tan boniques paraules respecte la seva figura.
El problema és que sembla que ara tot hagi de ser públic, i hasta lo més privat d'una persona com són els seus complexes i el seu sentiment de rebuig s'ha de mostrar als telespectadors. D'aquí poc a les agendes de la gent trobarem : feina, gimnàs, sauna, i plató de televisió. Si tens problemes d'autoestima ves a un psicòleg, si vols que et controlin la dieta ves a un dietista, si vols un canvi ves a un esteticien, i si et vols posar en forma ves al gimnàs. Però no cal que tot això t'ho ensenyin per la tele.

Carta de Reis d'un yankie junior

Estimats reis, aquest Nadal m’agradaria rebre:

La Play Station
Un ipod
Un jersei del HM (línia de Madonna)
Unes bambas Nike
Una carabina Hi-Point 9 x 19 mm
Un fusil Ruger MKII M77 Blue Calibre 300WM
El carnet de soci de la Asociación del Rifle
(és que em sento insegur)

Avui la notícia del dia a tots els mitjans és la matança que hi ha hagut a la Universitat Politècnica de Virginia. Primer la massacre de Columbine, amb un resultat de 15 morts (contant el suicidi dels autors de la matança). Ara això, amb 33 víctimes mortals. Està clar que alguna cosa falla en el sistema americà. D’aquí poc els nens inclouran a la carta dels reis un bono anual al psiquiatra.

La Tauromaquia, cultura?

Avui estava fullejant EL PAÍS i una cosa m’ha cridat l’atenció. Una notícia:

“LA MONUMENTAL: Inicio con dos faenas magistrales”, ocupa l’última plana de la secció de cultura. Els toros, cultura? No sé des de quan els diaris inclouen aquest tipus de noticies en aquesta secció, provablement des de fa temps i no me n’havia adonat. Però m’ha sorprès. M’ha sorprès i m’ha molestat. No amagaré en cap moment quina és la meva opinió personal respecte el tema, estic en contra de la tauromaquia. Per mi no té cap gràcia veure com els toreretes s’enfronten als toros i els hi van clavant banderilles, per rematar-lo després i tallar-lis les orelles. Em sembla depriment que a la resta del món cada cop que dius que ets espanyol el primer símbol que vingui al cap sigui el del “toreros”.
La gent fanàtica dels toros argumenta que la tauromaquia és una manifestació artística de com la raó humana pot vèncer la força bruta d’un animal. O bé, que igual que ens mengem les

vaques podem matar els toros en una Plaça. Per mi la tauromaquia no és una manifestació artística sinó un acte salvatge, i no crec que sigui el mateix matar un animal per una necessitat bàsica com és l’alimentació, que matar-lo com a esport. Ai no! que era acte cultural...

Però aquesta és la meva opinió personal, i el que pretenc no és fer un al·legat contra la tauromaquia. Sé que es tracta d’una tradició molt arrelada a Espanya (i no ens enganyem, també una indústria que mou molts diners i els protagonistes de la qual ho són també de la premsa del cor). Per tant, és difícil que acabi.
La meva intenció és simplement posar sobre la taula aquesta qüestió: És la tauromaquia part de la nostra cultura? A regions com Catalunya està comprovat que aquest sentiment no és un sentiment general, només cal recordar la política que La Generalitat va portar a terme de prohibir els toros a menors de 14 anys. El fet que a determinades regions no es tingui aquesta empatia cap als toros, no hauria de ser motiu suficient per que no sortíssin a la secció de cultura d’un diari que arriba a tots els punts del país?

"Y de repente el toro miró hacia mí. Con la inocencia de todos los animales reflejada en los ojos, pero también con una imploración. Era la querella contra la injusticia inexplicable, la súplica frente a la innecesaria crueldad".


Antonio Gala

Reflexions de Santiago Carrillo

Santiago Carrillo, ex secretari general del PCE, va publicar el 31/3/2007 un interessant article en El País, titulat ¿De espaldas ante el más peligroso terrorismo?, on analitza el problema del terrorisme i reflexiona sobre la dreta espanyola actual.

Segons Carrillo avui en dia el terrorisme ja no és per nosaltres un problema nacional, sinó un problema mundial, des que la incompetència i la irresponsabilitat del Sr. Aznar i dels seus amics de les Azores posessin a Espanya sota la mira d’Al-Qaeda. Per tant, tal i com afirma Carrillo, "ante el nuevo peligro del terrorismo internacional, el etarra por lo menos se desvalorizaba". Alguns l’han criticat per titllar a ETA com un problema secundari. Jo no crec que això sigui el que està afirmant el ex-secretari general del PCE sinó que davant un problema com el terrorisme internacional els esforços per acabar amb la violència a Espanya haurien de ser majors. I és en aquest punt on realment cal començar a fer una crítica del que està passant. El PP, que enlloc de fer oposició fa demagògia i segueix la política del “todo vale”, no ha deixat de mirar-se el melic en cap moment. Ells fan allò que convé als seus interessos: no perdre el poder, i si ja l’han perdut, recuperar-lo. Això està quedant de manifest aquests dies durant el judici del 11-M. Les declaracions de Pedro Díaz-Pintado, número dos de la policía amb el PP, i de Jesús de la Morena, ex comissari general d’Informació, deixen per mentider al llavors ministre de l’Interior Ángel Acebes. Expliquen que el mateix 11 de març de 2004, poc després de les cinc de la tarda, el ministre ja estava informat que els explosius que havien fet explotar els trens no era Titadyn, el que confirmaria la hipòtesis de la autoria d’ETA. Amb aquestes declaracions, el bulo de Díaz de Mera recolzat per Acebes i Rajoy queda completament desacreditat. No obstant el PP, seguint sempre en la seva línia, és incapaç de fer un gest d’humilitat i reconèixer les seves equivocacions, per molt vergonyoses que siguin.
Actualment, el PSOE ens brindava una petita possibilitat d’acabar amb la violència. Davant d’un tema de tanta complexitat la possibilitat era petita, però almenys hi era. Per fer-la créixer hagués estat bé que el principal partit de l’oposició posés de la seva part per arribar al que hauria de ser l'objectiu principal de tots els partits: la pau amb ETA. Evidentment per cooperar no s’entén estar completament d’acord amb tots els actes del govern. He llegit en diversos blogs que critiquen l’article de Carrillo, opinions com la següent: “Dice que el gobierno ha actuado bien en los casos de De Juana y Otegui. Pero lo dice de modo que quienes no estamos de acuerdo con esas decisiones no tuviéramos derecho a disentir. En mi opinión, el gobierno no debió excarcelar a De Juana a causa del chantaje. En cuanto a Otegui, sólo por no aguantar sus tontas chulerías ya merece la pena que esté encerrado”.
És evident que les veus dissidents amb l’acció del govern tenen dret a dir la seva, però intentant sumar-se al esforç per arribar a un resultat comú. Però està clar que tal i com hem anat fins ara, amb l’actitud que manté el PP, el resultat està molt lluny de ser assolit. Les actuacions de la cúpula directiva del PP, tant actualment com en el passat 11-M, demostren que la dreta espanyola actual, per molt constitucionalistes, demòcrates i patriotes que ens vulguin fer creure que són, no està realment interessada en acabar amb el terrorisme d’ETA, ni el internacional. El seu interès està completament bolcat en tornar en asseure els seus culets en el govern, perquè només es digui i es faci el que ells volen. Com en aquells gloriosos temps en que tenien majoria absoluta.

Declaracions d'Ángel Acebes al Polonia respecte al tema.