Ni blanc ni negre

Negre. Aquest és un color que ahir vaig veure més cops dels que hagués volgut. Efectivament, ahir vam gravar el nostre segon informatiu, i la meva tasca era de mescladora. La feina en sí és més senzilla del que em pensava perquè només consisteix en prémer uns botons, i en quant has enganxat la dinàmica no hi ha problemes. En resum, actuar de forma robòtica sense prendre cap decisió, obeint ordres i estant calladeta. La complicació resideix en la comunicació entre totes les persones que estan a la sala de realització, cadascuna pendent de la seva funció. Una ordre donada tard o un malentès es tradueix en el que ens va passar ahir: molts negres entre peça i peça. Lo bo d’aquestes pràctiques és que et permeten fer-te una idea de com funciona realment un informatiu. L’important és que anem aprenent. Vaig poder veure l’estrès al que es sotmet un realitzador, qui ha de donar les ordres i estar pendent de tot. Tothom reclama la seva atenció (els cameres, els àudios, els VTR i jo mateixa), per això cal tenir molta concentració, capacitat de lideratge i de prendre decisions en ferm, i sobretot una veu potent i que es faci sentir.
Ara bé, ja hem comprovat que tots tenim molt sentit crític i autocrític. Però també cal destacar coses bones. Com per exemple, la feina dels nostres estimats presentadors, la Laura i el Jordi, i destacar la capacitat maquilladora de la Xènia, que va convertir al Jordi, inicialment en la Heidi, i després de treureli la dosi de colorete pertinent, en un Cubanito.
En comparació amb l’informatiu anterior, crec que les previsions fatídiques d’Antoni Esteve s’han complert i que el primer va sortir millor en l’aspecte tècnic. No, en canvi, en la qualitat de les peces. Crec que hem millorat. Pràcticament totes estaven millor editades, amb més imatges i amb un text més treballat. Diguem que s’hi nota el temps que tots hi hem invertit, considerant que el dijous passat, l’únic dia que disposàvem per editar, va resultar dels més improductius de la història pompeuenca. Les sales que necessitàvem estaven ocupades pels de primer, així que vam haver d’esperar unes dues hores i mitja. Després d’ una estoneta de nervis i mala llet, la història va acabar bé. Però evidentment vam haver d’ocupar hores lliures ( si és que en tenim) en acabar la peça. El que provablement acabarà malament seran els teclats i els mousses que utilitza el Robert, qui descarrega la seva fúria en contra nostre amb aquests pobres artilugis. L’espectacle té certa gràcia.