jueves, 26 de abril de 2007

"Desnudas" davant la pantalla

Enrere queden aquells temps en que Gran Hermano, aquell programa exposat per Mercedes Milà com “un gran experiment social”, era un dels més polèmics del moment. Des d’aleshores ha plogut molt. Els realitys són el pa de cada dia i per lo vist és un gènere on encara queda molt per explorar. Per les nostres pantalles ja han passat imatges de gent disposada a arrencar-se els cabells per aconseguir "la casa de su vida". També hem vist imatges dels famosos "cutres" (molts d'ells precisament sortits de Gran Hermano) fent l'indio en una illa deserta, o desfilant per un Hotel Glamour, on s'hi respirava de tot menys glamour. Però sembla que aquests realitys comencen a aborrir els telespectadors, i per això s'està posant de moda els coach o programes d'autoajuda. En aquest marc trobem programes del caire de la Supernany, SOS adolescentes o Somos lo que comemos. Fins aquí molt bé, però aquests tipus de programes mai saben quan parar en la innovació. Ara, després del tan polèmic Cambio radical d'Antena 3, on a cop de bisturí se solucionen cartutxeres, nassos torts i pits plans de les més acomplexades, Cuatro ha decidit que no podia ser menys i llença a la graella Desnudas. Però els de Cuatro van de sensibles i transmeten un altre missatge: no cal tallar d'aquí i allà per resoldre els complexes, sinó pujar l'autoestima. Per això t'enxufen un súper estilista que et dirà com t'has de vestir i maquillar i et demostrarà que a dins portes una tia buena increíble. I si per fer-ho cal penjar en l'avinguda més concorreguda un cartell teu en roba interior perquè la gent que passa et digui que aquest triponcio que tens són curves molt sexys, ho faràn (és clar, que has de dir quan sortiras per la tele...). Evidentment no falten les llagrimetes de les protagonistes acomplaxades al sentir tan boniques paraules respecte la seva figura.
El problema és que sembla que ara tot hagi de ser públic, i hasta lo més privat d'una persona com són els seus complexes i el seu sentiment de rebuig s'ha de mostrar als telespectadors. D'aquí poc a les agendes de la gent trobarem : feina, gimnàs, sauna, i plató de televisió. Si tens problemes d'autoestima ves a un psicòleg, si vols que et controlin la dieta ves a un dietista, si vols un canvi ves a un esteticien, i si et vols posar en forma ves al gimnàs. Però no cal que tot això t'ho ensenyin per la tele.

martes, 17 de abril de 2007

Carta de Reis d'un yankie junior

Estimats reis, aquest Nadal m’agradaria rebre:

La Play Station
Un ipod
Un jersei del HM (línia de Madonna)
Unes bambas Nike
Una carabina Hi-Point 9 x 19 mm
Un fusil Ruger MKII M77 Blue Calibre 300WM
El carnet de soci de la Asociación del Rifle
(és que em sento insegur)

Avui la notícia del dia a tots els mitjans és la matança que hi ha hagut a la Universitat Politècnica de Virginia. Primer la massacre de Columbine, amb un resultat de 15 morts (contant el suicidi dels autors de la matança). Ara això, amb 33 víctimes mortals. Està clar que alguna cosa falla en el sistema americà. D’aquí poc els nens inclouran a la carta dels reis un bono anual al psiquiatra.

La Tauromaquia, cultura?

Avui estava fullejant EL PAÍS i una cosa m’ha cridat l’atenció. Una notícia:
“LA MONUMENTAL: Inicio con dos faenas magistrales”, ocupa l’última plana de la secció de cultura. Els toros, cultura? No sé des de quan els diaris inclouen aquest tipus de noticies en aquesta secció, provablement des de fa temps i no me n’havia adonat. Però m’ha sorprès. M’ha sorprès i m’ha molestat. No amagaré en cap moment quina és la meva opinió personal respecte el tema, estic en contra de la tauromaquia. Per mi no té cap gràcia veure com els toreretes s’enfronten als toros i els hi van clavant banderilles, per rematar-lo després i tallar-lis les orelles. Em sembla depriment que a la resta del món cada cop que dius que ets espanyol el primer símbol que vingui al cap sigui el del “toreros”.
La gent fanàtica dels toros argumenta que la tauromaquia és una manifestació artística de com la raó humana pot vèncer la força bruta d’un animal. O bé, que igual que ens mengem les
vaques podem matar els toros en una Plaça. Per mi la tauromaquia no és una manifestació artística sinó un acte salvatge, i no crec que sigui el mateix matar un animal per una necessitat bàsica com és l’alimentació, que matar-lo com a esport. Ai no! que era acte cultural...
Però aquesta és la meva opinió personal, i el que pretenc no és fer un al·legat contra la tauromaquia. Sé que es tracta d’una tradició molt arrelada a Espanya (i no ens enganyem, també una indústria que mou molts diners i els protagonistes de la qual ho són també de la premsa del cor). Per tant, és difícil que acabi.
La meva intenció és simplement posar sobre la taula aquesta qüestió: És la tauromaquia part de la nostra cultura? A regions com Catalunya està comprovat que aquest sentiment no és un sentiment general, només cal recordar la política que La Generalitat va portar a terme de prohibir els toros a menors de 14 anys. El fet que a determinades regions no es tingui aquesta empatia cap als toros, no hauria de ser motiu suficient per que no sortíssin a la secció de cultura d’un diari que arriba a tots els punts del país?


"Y de repente el toro miró hacia mí. Con la inocencia de todos los animales reflejada en los ojos, pero también con una imploración. Era la querella contra la injusticia inexplicable, la súplica frente a la innecesaria crueldad".


Antonio Gala

domingo, 15 de abril de 2007

Reflexions de Santiago Carrillo


Santiago Carrillo, ex secretari general del PCE, va publicar el 31/3/2007 un interessant article en El País, titulat ¿De espaldas ante el más peligroso terrorismo?, on analitza el problema del terrorisme i reflexiona sobre la dreta espanyola actual.

Segons Carrillo avui en dia el terrorisme ja no és per nosaltres un problema nacional, sinó un problema mundial, des que la incompetència i la irresponsabilitat del Sr. Aznar i dels seus amics de les Azores posessin a Espanya sota la mira d’Al-Qaeda. Per tant, tal i com afirma Carrillo, "ante el nuevo peligro del terrorismo internacional, el etarra por lo menos se desvalorizaba". Alguns l’han criticat per titllar a ETA com un problema secundari. Jo no crec que això sigui el que està afirmant el ex-secretari general del PCE sinó que davant un problema com el terrorisme internacional els esforços per acabar amb la violència a Espanya haurien de ser majors. I és en aquest punt on realment cal començar a fer una crítica del que està passant. El PP, que enlloc de fer oposició fa demagògia i segueix la política del “todo vale”, no ha deixat de mirar-se el melic en cap moment. Ells fan allò que convé als seus interessos: no perdre el poder, i si ja l’han perdut, recuperar-lo. Això està quedant de manifest aquests dies durant el judici del 11-M. Les declaracions de Pedro Díaz-Pintado, número dos de la policía amb el PP, i de Jesús de la Morena, ex comissari general d’Informació, deixen per mentider al llavors ministre de l’Interior Ángel Acebes. Expliquen que el mateix 11 de març de 2004, poc després de les cinc de la tarda, el ministre ja estava informat que els explosius que havien fet explotar els trens no era Titadyn, el que confirmaria la hipòtesis de la autoria d’ETA. Amb aquestes declaracions, el bulo de Díaz de Mera recolzat per Acebes i Rajoy queda completament desacreditat. No obstant el PP, seguint sempre en la seva línia, és incapaç de fer un gest d’humilitat i reconèixer les seves equivocacions, per molt vergonyoses que siguin.
Actualment, el PSOE ens brindava una petita possibilitat d’acabar amb la violència. Davant d’un tema de tanta complexitat la possibilitat era petita, però almenys hi era. Per fer-la créixer hagués estat bé que el principal partit de l’oposició posés de la seva part per arribar al que hauria de ser l'objectiu principal de tots els partits: la pau amb ETA. Evidentment per cooperar no s’entén estar completament d’acord amb tots els actes del govern. He llegit en diversos blogs que critiquen l’article de Carrillo, opinions com la següent: “Dice que el gobierno ha actuado bien en los casos de De Juana y Otegui. Pero lo dice de modo que quienes no estamos de acuerdo con esas decisiones no tuviéramos derecho a disentir. En mi opinión, el gobierno no debió excarcelar a De Juana a causa del chantaje. En cuanto a Otegui, sólo por no aguantar sus tontas chulerías ya merece la pena que esté encerrado”.
És evident que les veus dissidents amb l’acció del govern tenen dret a dir la seva, però intentant sumar-se al esforç per arribar a un resultat comú. Però està clar que tal i com hem anat fins ara, amb l’actitud que manté el PP, el resultat està molt lluny de ser assolit. Les actuacions de la cúpula directiva del PP, tant actualment com en el passat 11-M, demostren que la dreta espanyola actual, per molt constitucionalistes, demòcrates i patriotes que ens vulguin fer creure que són, no està realment interessada en acabar amb el terrorisme d’ETA, ni el internacional. El seu interès està completament bolcat en tornar en asseure els seus culets en el govern, perquè només es digui i es faci el que ells volen. Com en aquells gloriosos temps en que tenien majoria absoluta.