Ni blanc ni negre

Negre. Aquest és un color que ahir vaig veure més cops dels que hagués volgut. Efectivament, ahir vam gravar el nostre segon informatiu, i la meva tasca era de mescladora. La feina en sí és més senzilla del que em pensava perquè només consisteix en prémer uns botons, i en quant has enganxat la dinàmica no hi ha problemes. En resum, actuar de forma robòtica sense prendre cap decisió, obeint ordres i estant calladeta. La complicació resideix en la comunicació entre totes les persones que estan a la sala de realització, cadascuna pendent de la seva funció. Una ordre donada tard o un malentès es tradueix en el que ens va passar ahir: molts negres entre peça i peça. Lo bo d’aquestes pràctiques és que et permeten fer-te una idea de com funciona realment un informatiu. L’important és que anem aprenent. Vaig poder veure l’estrès al que es sotmet un realitzador, qui ha de donar les ordres i estar pendent de tot. Tothom reclama la seva atenció (els cameres, els àudios, els VTR i jo mateixa), per això cal tenir molta concentració, capacitat de lideratge i de prendre decisions en ferm, i sobretot una veu potent i que es faci sentir.
Ara bé, ja hem comprovat que tots tenim molt sentit crític i autocrític. Però també cal destacar coses bones. Com per exemple, la feina dels nostres estimats presentadors, la Laura i el Jordi, i destacar la capacitat maquilladora de la Xènia, que va convertir al Jordi, inicialment en la Heidi, i després de treureli la dosi de colorete pertinent, en un Cubanito.
En comparació amb l’informatiu anterior, crec que les previsions fatídiques d’Antoni Esteve s’han complert i que el primer va sortir millor en l’aspecte tècnic. No, en canvi, en la qualitat de les peces. Crec que hem millorat. Pràcticament totes estaven millor editades, amb més imatges i amb un text més treballat. Diguem que s’hi nota el temps que tots hi hem invertit, considerant que el dijous passat, l’únic dia que disposàvem per editar, va resultar dels més improductius de la història pompeuenca. Les sales que necessitàvem estaven ocupades pels de primer, així que vam haver d’esperar unes dues hores i mitja. Després d’ una estoneta de nervis i mala llet, la història va acabar bé. Però evidentment vam haver d’ocupar hores lliures ( si és que en tenim) en acabar la peça. El que provablement acabarà malament seran els teclats i els mousses que utilitza el Robert, qui descarrega la seva fúria en contra nostre amb aquests pobres artilugis. L’espectacle té certa gràcia.

L'aventura econòmica

Avui gravem el nostre segon informatiu. Ens han dit que el segon sempre acaba sortint pitjor que el primer perquè la gent es relaxa. Jo no crec que em relaxi massa perquè em toca fer de mescladora i ara per ara, no tinc ni idea de com funciona el tema!
El que no es pot dubtar és que aquest informatiu, ja abans de néixer, ens ha costat suor i llàgrimes a la Núria (camera) i a mi (redactora), l’ENG d’economia. Ni ella ni jo tenim massa idea d’economia, però ja diuen que un periodista ha de saber de tot.
De tema no n’ha faltat, ja que vam tenir la sort (o la desgràcia) de gravar el dilluns negre, presagi d’una setmana desastrosa als parquets de tot el món.
Així que ens vam dirigir a la Bors de Barcelona per enregistrar imatges de caos. Vam aconseguir que ens deixessin entrar a filmar, i tot i que l’ambient era força tranquil, no ho devien estar els treballadors experts, perquè no vam aconseguir que ningú baixés a fer-nos declaracions. Només baixaven per TV1...el que fa venir de part d’un gran mitjà! En fi, que no vam tenir més remei que buscar una immobiliària per relacionar el tema amb la crisi del sector immobiliàri. Però va ser “misión imposible” perquè teníem direccions de 4 immobiliàries i cap era correcte! Cansades de carregar la camera i del nostre incipient reuma, vam deixar-ho està. Per alguna cosa existeix la dita de “demà serà un altre dia”. I sí, a l’endemà vam tenir sort i vam trobar una immobiliària a Gràcia on ens van tractar molt bé. Ara, tampoc va resultar fàcil. Prèviament havíem passat per un Tecnocasa que ens feien trucar a Madrid per demanar permís i per un Fincas Corral amb una dependenta amb excés de timidesa que tot i que no tenia cap client a qui despatxar es va negar en rodó a sortir al nostre informatiu. Què els hi passa ales immobiliàries? Per què és més complicat gravar a algú en una immobiliària que a un polític?

Un bon resultat?

Secció política. Jordi Carbonell: redactor: Mar; camera. Així, el Jordi i jo vam anar tot decidits cap al Parlament de Catalunya a trobar un polític que ens parlés de la recent Convenció Bilateral en un acte que no tenia res a veure, la presentació del llibre “Paraules” d’Ernest Benach. Primera lliçó: no et plantis al Parlament sense tenir una autorització, perquè dependràs d’ una sol·licitud via e- mail del teu professor i després tindràs al darrere constantment al cap de premsa vigilant que no abordis a cap polític. Sort que al final vam aconseguir declaracions del Ridao.Tot i haver aconseguit el que ens proposàvem la tarda no va estar absenta de complicacions. Vam estar una bona estona montant la camera amb el seu trípode, i tocant diferents botons per aprendre el seu funcionament. I un cop aconseguit, el Jordi va haver de fer el seu “stand-up” davant d'un comentarista espontani, que tot i ser molt amable, només va aconseguir posar nerviós al pobre Jordi i enrederir-nos una miqueta en la feina.

No obstant, jo mateixa he pogut comprovar que posar-se davant la camera intimida. En el meu cas, al simular ser una corresponsal a Washington i haver de comentar les eleccions presidencials als Estats Units, he pogut fer dues observacions: soc incapaç de parlar a poc a poc i sense moure constantment els braços.Després alhora d’editar el vídeo del Parlament amb el Jordi, ens vam adonar que el programa és molt més difícil del que ens pensàvem. Sort del Robert que amb la seva peculiar simpatia ens va assistir amablement, i s’ha de reconèixer, amb més paciència de la habitual.

Per acabar, un breu apunt del nostre primer informatiu, on jo vaig fer de camera. Primer em vaig espantar perquè tres cameres depenien de mi, però després em vaig tranquil·litzar molt al comprovar un fet: l’estrès està en la figura del realitzador i de l’editor (el Marcos i la Marga) que al meu parer per fer la mar de bé. Personalment estic bastant satisfeta amb el resultat aconseguit, encara que queda molt per fer. Ha estat un informatiu ple d'errors garrafals i amb gracioses anècdotes (tot sigui dit). Suposo que mica en mica ho anirem fent tots millor, però el que sí que està clar és que fer un informatiu és molt més complicat del que ens pensàvem.

Això promet

Després de mesos i mesos d’ignorar-lo, el meu blog torna a estar en funcionament. De nou, es tracta d’un imperatiu en una assignatura, taller de TV. Si anteriorment el destí d’aquest espai era comentar l’actualitat periodística, aquesta vegada es tracta d’explicar els entrebancs que anem trobant en l’aprenentatge de fer un informatiu. I imagino que també, de fer alguna petita crítica, i autocrítica, no?