Pròxima parada

Un plató de bojos

2008-03-02T05:57:00.001-08:00

Ja tenim Magazine! Ens ha costat suor, llàgrimes, i una mica més, però ja el tenim! Crec que ha estat un dels cops que hem après més, ja que tots ( o pràcticament tots) hem desenvolupat moltes funcions, ja sigui camera, mesclador, àudio, i evidentment, la d’actors. La gent s’hi ha lluït, i el nostre gran jefe deu pensar el mateix, perquè almenys ja ens ha assegurat l’aprovat! Tenim una Xènia i un Marcos disfressats de pollastres, un Jordi transvestit a la cubana, una Montse i un Pueyo fent de futurolegs, un Joan enterramorts aterroritzant al personal, i un Raül irreconeixible transformat en un banquer, entre d’altres. I jo, què puc dir ... m’he vist amb un dels vestidets més ridículs que mai m’he posat ( crec que m’arrepentiré d’haver fet la gràcia).
Personalment m’he rigut moltíssim. He participat a la sèrie de La Família Popular, gaudint de les grans interpretacions dels meus companys (les meves dots interpretatives deixen força que desitjar). He pogut cantar amb la Marta Bergas un Killing me softly que quasi fa ploure. I he après molt del món de l’erotisme.
Però per sobre de tot el que hem treballat, de les hores que hem passat a l’Avid, de les hores que hem deixat de dinar, i de l’estrès al que ens hem vist sotmesos, m’agradaria destacar una cosa ( i deixeu que em posi cursi). Ja queda poc nois, i puc dir que m’encanta treballar amb vosaltres. Hem vist, més que mai, el que és treballar en equip, ens hem ajudat els uns als altres i ens hem donat suport. Crec que això, també és molt important. I no sé el resultat del nostre Magazine, però ha valgut molt la pena fer-lo.

Ens quedem igual

2008-02-26T03:16:00.000-08:00

El primer debate desde hace quince años! Això venen proclamant els mitjans de comunicació desde fa setmanes. I per fi, s’ha celebrat l’esperat debat, un cara - cara entre ZP i Rajoy que afavoreix la dinàmica bipartidista i exclou a les altres sensibilitats polítiques. Més plural va ser el debat celebrat a Second life, on sí hi era Llamazares, com a tercera força política.
No parlem del format ... tot completament pautat, sense cap mena d’espontaneïtat, i amb poca gràcia de tots dos candidats al mirar a camera ( què bé els hagués anat assistir a les tortures del nostre taller). La realitat és que va ser força avorrit, dos monòlegs plens de retrets i amb molt poques propostes. Per tant, més que ajudar als electors indecisos a decidir el vot, el debat haurà ajudat als mitjans de comunicació que el van emetre a augmentar l’audiència.

Pels que preferiu veure-ho en video, aquí els teniu. Els altres, perdoneu si m’enrotllo ( ja em disculpo amb antelació), però la cosa va anar més o menys així:

- El debat s’inicia amb la incertesa de si els candidats acataran la petició de Campo- Vidal de no desqualificar-se, o si bé arribaran a les mans. Per sort, la cosa no va passar d’acusar-se l’un a l’altre de mentiders.

- Tant un com l’altre no paraven de donar dades que contradeien la postura del contrari i que els electors, a part d’acabar marejats amb els gràfics de colorets que mostraven, no teniem manera de saber quins eren certs o no ( els de Rajoy deixaven per terra el govern ZP, i els de Zapatero el contrari, és clar).

- Hi ha coses que no canvien. La muletilla del Mire- usted deu ser alguna cosa innata a tots els peperos. I com sempre, Rajoy continua pensant que ell és Espanya, perquè cada cop que Zapatero obria la boca, arrancava el seu discurs amb un “ Parece que Zapatero quiere hablar de X...pero vamos a hablar de lo que realmente interesa a los españoles”. A mi també m’agradaria tenir aquesta capacitat !

- Boníssima la cara de pasmo de Zapatero quan Rajoy va dir que l’havia recolzat. En el bloc de política exterior, crec que va ser.

- Rajoy continua preocupadíssim per la unitat dels espanyols i acusa a Zapatero de no tenir ni idea de la nació espanyola. A, i li resulta evident que a Catalunya no es pot estudiar en castellà. I jo em pregunto, és evident?

- Zapatero s’aferra a l’11 M i a la guerra d’Irak. Va quedar clar que va contra els seus principis fer ús partidista del terrorisme. Rajoy, per la seva banda, afirma que MAI van negociar amb ETA, i dale que dale amb el Pacte del Tinell i amb la inconstitucionalitat del Estatut de Catalunya. Això sí, no sap què és un bono- bus.

- Rajoy va mostrar una sobtada preocupació pel canvi climàtic. Per això Zapatero no va poder resistir el refrany de a buenas horas mangas verdes.

- Zapatero va acusar a Rajoy de mostrar despreci per la gent de la cultura com Sabina o Serrat, per haver-los qualificat de “untados” pel tema del cànon digital. Jo, personalment, em quedo amb la resposta de Rajoy: “ Usted AGREDIÓ A LA VÍCTIMAS DEL TERRORISMO, que sí que son gente desvalida y no Serrat o Sabina”. Evidentment l’acusació va indignar a Zapatero, que si bé ha estat criticat per no mostrar un to més agressiu, jo crec que és d’agrair el to pausat i tranquil que va mantenir, sense caure massa en les provocacions. Però Rajoy es va retratar. Per començar, recordem que pel PP només hi ha unes víctimes, les d’ Alcaraz, mentre que gent com Pilar Manjón son “ unos lloronoes”, com li va dir en el seu dia Zaplana.

Per últim resta comentar les conclusions.
En les de Zapatero, amb careta de nen bo, no van faltar les paraules lealtaz, prosperidaz, igualdaz, humildaz, o paz. I de les autonomies, ni piu. Això sí, una bona despedida, a l’estil Murrow: Buenas noches, y buena suerte.

En les de Rajoy, només li va faltar musiqueta de violins i unes quantes llagrimetes. "No pido el voto para mi" ( shino también para Acebes, Zaplana y Eshperanza...afegeixo jo ) "shino para España" ( porque yo, soy España ... torno a afegir jo). I què dir de l’exemple de la nena, que neixi en una Espanya on tingui familia, vivenda i uns pares amb treball! Aix, a mi em va commoure.

El surrealisme en estat pur

2008-02-21T11:03:00.000-08:00

Si posem en un plató a uns pollastres en un concurs, a Madame Rougie llegint el futur, una entrevista a una dona invisible o a en Pueyo fent els horòscops... què tenim? Doncs tot i que el més lògic seria pensar en un manicomi, la resposta encertada no és aquesta. Es tracta del primer dia de rodatge del nostre magazine. Per la part que em toca, jo he estat darrere les cameres, una posició que m’ha permès observar la genialitat creativa ( o el morro excepcional) d’alguns dels meus companys. M’agradaria no oblidar, tot i que no els hem vist en acció) a en Joan l’enterramorts pel cementiri de Montjuïc, i a en Raül el banquer demanant propines pel carrer. No sé si estem actuant més del que toca, ni si ens ajustem a les normes que cal seguir per fer un magazine, però del que no hi ha dubte és que li estem perdent por a la camera i que ens ho estem passant bé. Crec que això provablement es transmetrà en el resultat final.

Intringulis de la locució

2008-02-14T12:38:00.000-08:00

Existeixen televisions mutants. El nostre futur professional podria estar a Second Live. Hi ha gent espavilada que fa la seva pròpia televisió des de casa. I algunes series s’emeten únicament via Internet. Avui m’he adonat que realment estem a l’infolític, i que tot just comença l’era de la comunicació. Una era que ofereix moltes més possibilitats del que tots ens pensàvem. Malgrat l’escepticisme d’alguns ( entre els quals m’incloc, en determinats aspectes) és increïble tot el que es queda encara per descobrir. Fa pot i tot.
Però aquest seguit de reflexions no ha estat l’únic descobriment de la tarda: generfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostsetembreoctubrenovembredesembre. Recitar els mesos de l’any és un molt bon exercici per mesurar la respiració alhora de locutar. I és que pel que sembla marco malament les respiracions al llegit una notícia. O el que és el mateix, marco les respiracions. Com ens va dir l’Emma Rodero, la professional que ens va visitar per ensenyar-nos a treballar la veu, la gent no té per què saber què passa a l’interior de la nostra boca. La veritat és que hi havia una diferència abismal entre la seva manera de locutar i la dels “voluntaris” que vam sortit a ser analitzats. Cadascú té una veu diferent i maneres concretes de locutar, amb els conseqüents defectes i canterelles. Però bé, el més important és que les ganes d’aprendre les tenim, així que seguint els consells que em va donar, a partir d’ara obriré prou la boca `(mesura standard, quatre dits) i dedicaré una estoneta a parlar amb mi mateixa davant del mirall quan surti de la dutxa.

Ja ha passat

2008-02-11T23:50:00.000-08:00

Estic desorientada. Tota la vida m’han dit que soc una persona alegre i riallera i és clar, m’ho he arribat a creure. Però avui he descobert que només cal que em posin una camera al davant perquè em posi increïblement seria i el meu rostre es torni inexpressiu. Si els hi haguessin dit als meus professors d’escola...
Doncs sí, amb tanta serietat és com he afrontat convertir-me avui en la presentadora del nostre tercer informatiu. Sort d’en Joan, que va somriure una miqueta més. Està clar que ho podem fer molt millor, però sembla ser que ho vam salvar prou bé (rígids però toreros). Un dels moments més crítics, potser, va ser l’arribada d’una notícia d’última hora amb certa mala baba, perquè ja té prou tela això de llegir per primera vegada un text mirant a camera, com perquè a sobre haguem de fer traducció simultània del castellà al català. Però bé, tret d’un "ahorc... + silenci ???+ penjat que se’m va colar per allà, ho vaig poder salvar. Això sí, sense abandonar la meva sobtada serietat. En general, l’equip va millorant, tot i no ser capaç d’eliminar els buenus. Problemes a destacar, des del meu paper com a presentadora: la sala d’edició es va convertir en una olla de grills que feien arribar la seva cançó fins a plató, i això ens desconcentrava. Crec que una cosa aplicable a tots, i no només a l’equip d’aquest informatiu, és que cal mantenir la calma per aconseguir un bon resultat. Ah, i m’agradaria destacar que no em vaig quedat dormida al sol amb trossos de la cara tapada. Els tons diferents de la meva pell es deuen, en part, a la gran capacitat maquilladora d’en Pueyo, i a la meva poca disposició a deixar-me maquillar...no protestis Jordi, mea culpa!

Futur incert

2008-02-09T09:51:00.000-08:00

S’acosta el gran dia. Dilluns el Joan i jo ens estrenem com a presentadors! Donarem la talla? Serem un tàndem com la Raquel Sants i el Ramon Pellicer? Si ens hem de guiar per les proves a camera, el nostre futur com a presentadors del TN és del tot incert. Pel que a mi respecte, corro massa, hauré de controlar els nervis. A més tot i ser llicenciada en Dret, com molt bé va puntualitzar en Marcos, tinc una curiosa amnèsia a l’hora de recordar les tres paraules que han de sortir a les meves improvisacions ( que no improvitzacions, com també va puntualitzar en Marcos). Però com això encara no ha passat, centrem-nos en el que ja està fet. Al nostre equip d’edició, format per la Xènia, el Joan i la Núria Segura, se’ns ha encarregat que intentem innovar. No sé si ho haurem aconseguit però si més no, hem fet una escaleta un tant diferent a les anteriors. Com a elements de risc, entre d’altres: una connexió en directe o un plató punxat. Si no surt bé, en Joan i jo descobrirem la nostra capacitat en improvisar ( per sort, no és necessari pronunciar tres paraules!).
Pel que fa a la feina de productora, és molt cansada. Cansada físicament, vull dir, perquè no fas una gran tasca intel·lectual sinó que has d’anar al darrere de tothom amunt i avall, de plató a edició, d’edició a la biblioteca, de la biblioteca a edició, i així fins al final. Tot sigui perquè dilluns, ens quedi un bon informatiu.

Reflexions periodístiques

2008-02-01T10:13:00.000-08:00

Els test sorpresa d’actualitat d’Antoni Esteve posa de manifest un fet àmpliament constatat : l’home és l’animal que ensopega dues vegades amb la metixa pedra. Avui hem fet un test força més curt que el primer però amb pràcticament les mateixes preguntes, i tots continuàvem sense saber les respostes que no vam saber la primera vegada. Això sí, ja hem registrat per sempre més que el rei de Bélgica és Alfons II, o era Albert II?

Ha estat el punt final a una tarda força relaxada, durant la qual hem estat conversant amb Jaume Masdeu, responsable de nous canals informatius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i cap d’Informatius de TV3 durant els últims tres anys. Per mí, ha estat un clar exemple d’evolució en la carrera periodística. Jaume Masdeu va passar tretze anys de la seva vida com a corresponsal a Brussel·les, i després va canviar la feina de carrer per tancar-se a les oficines i a prendre decisions. Què és millor? A mi personalment m’interessa més la figura de corresponsal, però qui ens diu que la professió no et fa evolucionar? Hi ha vida realment, més enllà de la UPF? Resumint, ha estat una tarda força interessant en la que s’ha debatut sobre moles aspectes del periodisme, des dels més tòpics fins a d’altres més nous. Però sempre està bé escoltar la visó d’un periodista de vocació del que sembla que se’n pot aprendre força.

Ni blanc ni negre

2008-01-29T05:58:00.000-08:00

Negre. Aquest és un color que ahir vaig veure més cops dels que hagués volgut. Efectivament, ahir vam gravar el nostre segon informatiu, i la meva tasca era de mescladora. La feina en sí és més senzilla del que em pensava perquè només consisteix en prémer uns botons, i en quant has enganxat la dinàmica no hi ha problemes. En resum, actuar de forma robòtica sense prendre cap decisió, obeint ordres i estant calladeta. La complicació resideix en la comunicació entre totes les persones que estan a la sala de realització, cadascuna pendent de la seva funció. Una ordre donada tard o un malentès es tradueix en el que ens va passar ahir: molts negres entre peça i peça. Lo bo d’aquestes pràctiques és que et permeten fer-te una idea de com funciona realment un informatiu. L’important és que anem aprenent. Vaig poder veure l’estrès al que es sotmet un realitzador, qui ha de donar les ordres i estar pendent de tot. Tothom reclama la seva atenció (els cameres, els àudios, els VTR i jo mateixa), per això cal tenir molta concentració, capacitat de lideratge i de prendre decisions en ferm, i sobretot una veu potent i que es faci sentir.
Ara bé, ja hem comprovat que tots tenim molt sentit crític i autocrític. Però també cal destacar coses bones. Com per exemple, la feina dels nostres estimats presentadors, la Laura i el Jordi, i destacar la capacitat maquilladora de la Xènia, que va convertir al Jordi, inicialment en la Heidi, i després de treureli la dosi de colorete pertinent, en un Cubanito.
En comparació amb l’informatiu anterior, crec que les previsions fatídiques d’Antoni Esteve s’han complert i que el primer va sortir millor en l’aspecte tècnic. No, en canvi, en la qualitat de les peces. Crec que hem millorat. Pràcticament totes estaven millor editades, amb més imatges i amb un text més treballat. Diguem que s’hi nota el temps que tots hi hem invertit, considerant que el dijous passat, l’únic dia que disposàvem per editar, va resultar dels més improductius de la història pompeuenca. Les sales que necessitàvem estaven ocupades pels de primer, així que vam haver d’esperar unes dues hores i mitja. Després d’ una estoneta de nervis i mala llet, la història va acabar bé. Però evidentment vam haver d’ocupar hores lliures ( si és que en tenim) en acabar la peça. El que provablement acabarà malament seran els teclats i els mousses que utilitza el Robert, qui descarrega la seva fúria en contra nostre amb aquests pobres artilugis. L’espectacle té certa gràcia.

L'aventura econòmica

2008-01-28T04:41:00.000-08:00

Avui gravem el nostre segon informatiu. Ens han dit que el segon sempre acaba sortint pitjor que el primer perquè la gent es relaxa. Jo no crec que em relaxi massa perquè em toca fer de mescladora i ara per ara, no tinc ni idea de com funciona el tema!
El que no es pot dubtar és que aquest informatiu, ja abans de néixer, ens ha costat suor i llàgrimes a la Núria (camera) i a mi (redactora), l’ENG d’economia. Ni ella ni jo tenim massa idea d’economia, però ja diuen que un periodista ha de saber de tot.
De tema no n’ha faltat, ja que vam tenir la sort (o la desgràcia) de gravar el dilluns negre, presagi d’una setmana desastrosa als parquets de tot el món.
Així que ens vam dirigir a la Bors de Barcelona per enregistrar imatges de caos. Vam aconseguir que ens deixessin entrar a filmar, i tot i que l’ambient era força tranquil, no ho devien estar els treballadors experts, perquè no vam aconseguir que ningú baixés a fer-nos declaracions. Només baixaven per TV1...el que fa venir de part d’un gran mitjà! En fi, que no vam tenir més remei que buscar una immobiliària per relacionar el tema amb la crisi del sector immobiliàri. Però va ser “misión imposible” perquè teníem direccions de 4 immobiliàries i cap era correcte! Cansades de carregar la camera i del nostre incipient reuma, vam deixar-ho està. Per alguna cosa existeix la dita de “demà serà un altre dia”. I sí, a l’endemà vam tenir sort i vam trobar una immobiliària a Gràcia on ens van tractar molt bé. Ara, tampoc va resultar fàcil. Prèviament havíem passat per un Tecnocasa que ens feien trucar a Madrid per demanar permís i per un Fincas Corral amb una dependenta amb excés de timidesa que tot i que no tenia cap client a qui despatxar es va negar en rodó a sortir al nostre informatiu. Què els hi passa ales immobiliàries? Per què és més complicat gravar a algú en una immobiliària que a un polític?

Un bon resultat?

2008-01-20T15:13:00.001-08:00

Secció política. Jordi Carbonell: redactor: Mar; camera. Així, el Jordi i jo vam anar tot decidits cap al Parlament de Catalunya a trobar un polític que ens parlés de la recent Convenció Bilateral en un acte que no tenia res a veure, la presentació del llibre “Paraules” d’Ernest Benach. Primera lliçó: no et plantis al Parlament sense tenir una autorització, perquè dependràs d’ una sol·licitud via e- mail del teu professor i després tindràs al darrere constantment al cap de premsa vigilant que no abordis a cap polític. Sort que al final vam aconseguir declaracions del Ridao.Tot i haver aconseguit el que ens proposàvem la tarda no va estar absenta de complicacions. Vam estar una bona estona montant la camera amb el seu trípode, i tocant diferents botons per aprendre el seu funcionament. I un cop aconseguit, el Jordi va haver de fer el seu “stand-up” davant d'un comentarista espontani, que tot i ser molt amable, només va aconseguir posar nerviós al pobre Jordi i enrederir-nos una miqueta en la feina.

No obstant, jo mateixa he pogut comprovar que posar-se davant la camera intimida. En el meu cas, al simular ser una corresponsal a Washington i haver de comentar les eleccions presidencials als Estats Units, he pogut fer dues observacions: soc incapaç de parlar a poc a poc i sense moure constantment els braços.Després alhora d’editar el vídeo del Parlament amb el Jordi, ens vam adonar que el programa és molt més difícil del que ens pensàvem. Sort del Robert que amb la seva peculiar simpatia ens va assistir amablement, i s’ha de reconèixer, amb més paciència de la habitual.

Per acabar, un breu apunt del nostre primer informatiu, on jo vaig fer de camera. Primer em vaig espantar perquè tres cameres depenien de mi, però després em vaig tranquil·litzar molt al comprovar un fet: l’estrès està en la figura del realitzador i de l’editor (el Marcos i la Marga) que al meu parer per fer la mar de bé. Personalment estic bastant satisfeta amb el resultat aconseguit, encara que queda molt per fer. Ha estat un informatiu ple d'errors garrafals i amb gracioses anècdotes (tot sigui dit). Suposo que mica en mica ho anirem fent tots millor, però el que sí que està clar és que fer un informatiu és molt més complicat del que ens pensàvem.

Això promet

2008-01-20T04:25:00.000-08:00

Després de mesos i mesos d’ignorar-lo, el meu blog torna a estar en funcionament. De nou, es tracta d’un imperatiu en una assignatura, taller de TV. Si anteriorment el destí d’aquest espai era comentar l’actualitat periodística, aquesta vegada es tracta d’explicar els entrebancs que anem trobant en l’aprenentatge de fer un informatiu. I imagino que també, de fer alguna petita crítica, i autocrítica, no?

Paris, no te olvides el Chiuaua!

2007-06-06T05:01:00.000-07:00

Paris Hilton (la misma que en su dia destrozó con el novio de turno una habitación de Hotel causando daños de 108 mil dólares) ha tentado demasiado su suerte. Tras continuos incidentes con la policía de los que ha salido impune gracias a los millones de su familia, al final la han puesto en su sitio. El pasado mes de septiembre fue detenida por conducir ebria y fue sentenciada a 36 meses de libertad condicional pagando una multa de 1500 dólares y con la condición de asistir a un curso de reeducación en materia de alcohol.
Desde entonces ha seguido conduciendo en estado de embriaguez y con el permiso de conducir retirado. ¿Qué ha pasado? Que ha sido condenada a pasar 45 días en la Prisión de Mujeres de Lynwood, California. Los intentos de la escandalosa estrella de la prensa rosa para suavizar la actitud del juez no fueron suficientes. No lo entiendo, con lo convincente que fue su “¡Señoría, no lo hice a propósito!”.
En definitiva, que parece que la herencia Hilton no la salvará esta vez, aunque sí la ayudará ya que en lugar de proceder al inmediato encarcelamiento de Paris, el juez le ofreció entregarse voluntariamente para cumplir condena antes del próximo 5 de junio. Si lo hiciera más tarde la condena se ampliaría automáticamente a 90 días. Me gustaría ver si todo el mundo tendría la misma opción.

Una espanya dividida

2007-05-17T14:19:00.001-07:00

Finalment s’ha arxivat la causa contra Pepe Rubianes, acusat d’un delicte d’ultratges a Espanya i un altre d’incitació a l’odi, al considerar la jutge que no existeixen “indicis racionals de criminalitat”. Recordem que en el programa El Club de TV3 l’actor va declarar “que se metan a España por el puto culo”, en resposta a les declaracions de Rodríguez Ibarra increpant als catalans a “que se metan el Estatut donde les quepa". La polèmica causada per aquestes paraules va provocar que Rubianes es disculpés públicament i matisés que ell “volia insultar l’Espanya que va matar a Lorca” , però que l’Espanya democràtica y constitucional, a la que pertany, mereix tots els seus respectes.
La manca d’enteniment entre Catalunya i “la resta d’Espanya” marca un clima de confrontació present en l’historia contemporània del país i que es trasllada tant en l’àmbit polític, social com cultural. El fet que unes declaracions formulades per un actor a títol d’opinió personal ocasionin tals reaccions d’escàndol i ofensa en determinats sectors de la societat recorda l’arrelament de “la Espanya negra, la de la Guerra Civil”, que com critica Rubianes, abandera una concepció molt concreta, però tabú, sobre el que Espanya ha de ser. I és que encara queden molts testimonis d’una dictadura que va estar instaurada durant quaranta anys. Una “dictadura en realitat mal acabada” que ha marcat el procés de transició democràtica i que fa plantejar-se, segons el Director del Teatre l’Espanyol Mario Gas, que “potser sí que és veritat que continuen havent-hi dues Espanyes”.

Mire usted, a mi me gusta el vino

2007-05-07T15:14:00.000-07:00

En un acte d’homenatge al vi de Castilla i León Aznar va fer les següents declaracions:

I aquest home va ser President del Govern.
Una cosa queda clara, a Aznar li agrada el vi i no li agrada que li diguin el que ha de fer…per fi entenc els seus actes: estava borratxo! Deu ser que ara que ja no és president s’està modernitzant, i qui sap si algun dia ens el trobarem de botellón.
Es veu que el nostre ex-president no vol que l’oblidem i per això ens recorda continuament la seva existencia. És fantàstic veure com aquest senyor de mostacho ridícul es va inflant a mesura que el seu públic li riu la gràcia. El que cal esperar és que no li aplaudeixin la gràcia totes aquelles persones per qui aquest senyor és un model de referència, per molt que a alguns ens estranyi. El problema pot arribar si alguns com Aznar comencen a confondre la llibertat individual amb la manca de civisme. Però com va dir el Gabilondo en els informatiu de Cuatro: “esperemos que la gente no haga caso a este señor, sino a la DGT y a su propia cabeza”.
Al mofar-se de les campanyes de la DGT l’ex president brilla per la falta de responsabilitat, si tenim en compte que entre el 40 i 50% de les morts a la carretera són causades per l’alcohol, i per la seva actitud contradictòria. Aznar sembla haver oblidat que les campanyes que es portaven a terme quan ell ocupava el tro que tant troba a faltar eren molt similars, amb lemes com “si bebes no conduzcas, y si conduzcas no bebas” (lema que també sembla haver oblidat).
Però la cosa no queda aquí, sinó que després d’aquestes perles van venir frases com: “El problema del Gobierno es meterse en lo que hace la gente”. És curiós que això ho digui l’antic líder d’un partit que (per variar) s’oposa radicalment, entre moltes altres coses, a les bodes homosexuals.
Aquestes fantàstiques declaracions han despertat indignació entre familiars de víctimes i responsables de tràfic. També els membres de l’actual govern han expressat la seva perplexitat. Davant d’aquest panorama a Rajoy li esperava la difícil tasca de criticar al President d’Honor i principal ideòleg del seu partit. Però no es va mullar.

L'amenaça demòcrata

2007-05-02T12:55:00.000-07:00

El domini demòcrata al Parlament dels Estats Units després de les eleccions de novembre ha posat George Bush en una difícil situació. Tal i com venia anunciant que faria, Bush ha vetat formalment la llei que fixa la retirada de les tropes d’Iraq a partir de l’octubre, però que també inclou el finançament de les tropes a Iraq i Afganistan. Els resultats de les votacions per representants i senadors no suma la majoria necessària per anular el vot presidencial, però a partir d’ara Bush no tindrà carta blanca per decidir respecte una guerra que se li escapa de les mans. S'ha acabat jugar a soldaditos com li dongui la gana.

Ara queda per davant una negociació política entre el Congrés i la Casa Blanca que promet ser llarga, ja que les posicions d’un i l’altre respecte aquest tema estan molt allunyades. En un intent de mantenir un crèdit polític cada vegada més escàs, Bush es mostra inflexible en la seva postura. Però és evident que ja ningú creu en la política que s’està adoptant al Iraq, llevat del President i els seus col·laboradors. Per això el missatge del Parlament és clar: no s’enviaran més fons a Iraq si Bush no accepta fixar una data de retirada de les tropes.

Ara bé, la líder demòcrata, Nancy Pelosi, diu que es tracta d'una mesura "per posar fi a la guerra d'Iraq". Això em sembla dubtós, més aviat em sembla una mesura que ajuda a continuar-la fins a una data límit, que a més no condemna ni exigeix responsabilitat per una guerra contra Iraq iniciada sense provocació. A més, què passarà quan es retirin les tropes? S'haurà de fer de manera molt intel·ligent i cuidadosa. No es pot fer de la nit al dia perquè seria un caos. Les tropes d'ocupació no poden marxar sense més, retirant l'ajuda mèdica i deixant a chiites i suníes matant-se lliurement. Però el que sí està clar, és que la política adoptada per l'administració Bush no ha fet més que empitjorar les coses.

"Desnudas" davant la pantalla

2007-04-26T00:54:00.000-07:00

Enrere queden aquells temps en que Gran Hermano, aquell programa exposat per Mercedes Milà com “un gran experiment social”, era un dels més polèmics del moment. Des d’aleshores ha plogut molt. Els realitys són el pa de cada dia i per lo vist és un gènere on encara queda molt per explorar. Per les nostres pantalles ja han passat imatges de gent disposada a arrencar-se els cabells per aconseguir "la casa de su vida". També hem vist imatges dels famosos "cutres" (molts d'ells precisament sortits de Gran Hermano) fent l'indio en una illa deserta, o desfilant per un Hotel Glamour, on s'hi respirava de tot menys glamour. Però sembla que aquests realitys comencen a aborrir els telespectadors, i per això s'està posant de moda els coach o programes d'autoajuda. En aquest marc trobem programes del caire de la Supernany, SOS adolescentes o Somos lo que comemos. Fins aquí molt bé, però aquests tipus de programes mai saben quan parar en la innovació. Ara, després del tan polèmic Cambio radical d'Antena 3, on a cop de bisturí se solucionen cartutxeres, nassos torts i pits plans de les més acomplexades, Cuatro ha decidit que no podia ser menys i llença a la graella Desnudas. Però els de Cuatro van de sensibles i transmeten un altre missatge: no cal tallar d'aquí i allà per resoldre els complexes, sinó pujar l'autoestima. Per això t'enxufen un súper estilista que et dirà com t'has de vestir i maquillar i et demostrarà que a dins portes una tia buena increíble. I si per fer-ho cal penjar en l'avinguda més concorreguda un cartell teu en roba interior perquè la gent que passa et digui que aquest triponcio que tens són curves molt sexys, ho faràn (és clar, que has de dir quan sortiras per la tele...). Evidentment no falten les llagrimetes de les protagonistes acomplaxades al sentir tan boniques paraules respecte la seva figura.
El problema és que sembla que ara tot hagi de ser públic, i hasta lo més privat d'una persona com són els seus complexes i el seu sentiment de rebuig s'ha de mostrar als telespectadors. D'aquí poc a les agendes de la gent trobarem : feina, gimnàs, sauna, i plató de televisió. Si tens problemes d'autoestima ves a un psicòleg, si vols que et controlin la dieta ves a un dietista, si vols un canvi ves a un esteticien, i si et vols posar en forma ves al gimnàs. Però no cal que tot això t'ho ensenyin per la tele.

Carta de Reis d'un yankie junior

2007-04-17T14:10:00.000-07:00

Estimats reis, aquest Nadal m’agradaria rebre:

La Play Station
Un ipod
Un jersei del HM (línia de Madonna)
Unes bambas Nike
Una carabina Hi-Point 9 x 19 mm
Un fusil Ruger MKII M77 Blue Calibre 300WM
El carnet de soci de la Asociación del Rifle
(és que em sento insegur)

Avui la notícia del dia a tots els mitjans és la matança que hi ha hagut a la Universitat Politècnica de Virginia. Primer la massacre de Columbine, amb un resultat de 15 morts (contant el suicidi dels autors de la matança). Ara això, amb 33 víctimes mortals. Està clar que alguna cosa falla en el sistema americà. D’aquí poc els nens inclouran a la carta dels reis un bono anual al psiquiatra.

La Tauromaquia, cultura?

2007-04-17T12:08:00.000-07:00

Avui estava fullejant EL PAÍS i una cosa m’ha cridat l’atenció. Una notícia:

“LA MONUMENTAL: Inicio con dos faenas magistrales”, ocupa l’última plana de la secció de cultura. Els toros, cultura? No sé des de quan els diaris inclouen aquest tipus de noticies en aquesta secció, provablement des de fa temps i no me n’havia adonat. Però m’ha sorprès. M’ha sorprès i m’ha molestat. No amagaré en cap moment quina és la meva opinió personal respecte el tema, estic en contra de la tauromaquia. Per mi no té cap gràcia veure com els toreretes s’enfronten als toros i els hi van clavant banderilles, per rematar-lo després i tallar-lis les orelles. Em sembla depriment que a la resta del món cada cop que dius que ets espanyol el primer símbol que vingui al cap sigui el del “toreros”.
La gent fanàtica dels toros argumenta que la tauromaquia és una manifestació artística de com la raó humana pot vèncer la força bruta d’un animal. O bé, que igual que ens mengem les

vaques podem matar els toros en una Plaça. Per mi la tauromaquia no és una manifestació artística sinó un acte salvatge, i no crec que sigui el mateix matar un animal per una necessitat bàsica com és l’alimentació, que matar-lo com a esport. Ai no! que era acte cultural...

Però aquesta és la meva opinió personal, i el que pretenc no és fer un al·legat contra la tauromaquia. Sé que es tracta d’una tradició molt arrelada a Espanya (i no ens enganyem, també una indústria que mou molts diners i els protagonistes de la qual ho són també de la premsa del cor). Per tant, és difícil que acabi.
La meva intenció és simplement posar sobre la taula aquesta qüestió: És la tauromaquia part de la nostra cultura? A regions com Catalunya està comprovat que aquest sentiment no és un sentiment general, només cal recordar la política que La Generalitat va portar a terme de prohibir els toros a menors de 14 anys. El fet que a determinades regions no es tingui aquesta empatia cap als toros, no hauria de ser motiu suficient per que no sortíssin a la secció de cultura d’un diari que arriba a tots els punts del país?

"Y de repente el toro miró hacia mí. Con la inocencia de todos los animales reflejada en los ojos, pero también con una imploración. Era la querella contra la injusticia inexplicable, la súplica frente a la innecesaria crueldad".

Antonio Gala

Reflexions de Santiago Carrillo

2007-04-15T07:57:00.000-07:00

Santiago Carrillo, ex secretari general del PCE, va publicar el 31/3/2007 un interessant article en El País, titulat ¿De espaldas ante el más peligroso terrorismo?, on analitza el problema del terrorisme i reflexiona sobre la dreta espanyola actual.

Segons Carrillo avui en dia el terrorisme ja no és per nosaltres un problema nacional, sinó un problema mundial, des que la incompetència i la irresponsabilitat del Sr. Aznar i dels seus amics de les Azores posessin a Espanya sota la mira d’Al-Qaeda. Per tant, tal i com afirma Carrillo, "ante el nuevo peligro del terrorismo internacional, el etarra por lo menos se desvalorizaba". Alguns l’han criticat per titllar a ETA com un problema secundari. Jo no crec que això sigui el que està afirmant el ex-secretari general del PCE sinó que davant un problema com el terrorisme internacional els esforços per acabar amb la violència a Espanya haurien de ser majors. I és en aquest punt on realment cal començar a fer una crítica del que està passant. El PP, que enlloc de fer oposició fa demagògia i segueix la política del “todo vale”, no ha deixat de mirar-se el melic en cap moment. Ells fan allò que convé als seus interessos: no perdre el poder, i si ja l’han perdut, recuperar-lo. Això està quedant de manifest aquests dies durant el judici del 11-M. Les declaracions de Pedro Díaz-Pintado, número dos de la policía amb el PP, i de Jesús de la Morena, ex comissari general d’Informació, deixen per mentider al llavors ministre de l’Interior Ángel Acebes. Expliquen que el mateix 11 de març de 2004, poc després de les cinc de la tarda, el ministre ja estava informat que els explosius que havien fet explotar els trens no era Titadyn, el que confirmaria la hipòtesis de la autoria d’ETA. Amb aquestes declaracions, el bulo de Díaz de Mera recolzat per Acebes i Rajoy queda completament desacreditat. No obstant el PP, seguint sempre en la seva línia, és incapaç de fer un gest d’humilitat i reconèixer les seves equivocacions, per molt vergonyoses que siguin.
Actualment, el PSOE ens brindava una petita possibilitat d’acabar amb la violència. Davant d’un tema de tanta complexitat la possibilitat era petita, però almenys hi era. Per fer-la créixer hagués estat bé que el principal partit de l’oposició posés de la seva part per arribar al que hauria de ser l'objectiu principal de tots els partits: la pau amb ETA. Evidentment per cooperar no s’entén estar completament d’acord amb tots els actes del govern. He llegit en diversos blogs que critiquen l’article de Carrillo, opinions com la següent: “Dice que el gobierno ha actuado bien en los casos de De Juana y Otegui. Pero lo dice de modo que quienes no estamos de acuerdo con esas decisiones no tuviéramos derecho a disentir. En mi opinión, el gobierno no debió excarcelar a De Juana a causa del chantaje. En cuanto a Otegui, sólo por no aguantar sus tontas chulerías ya merece la pena que esté encerrado”.
És evident que les veus dissidents amb l’acció del govern tenen dret a dir la seva, però intentant sumar-se al esforç per arribar a un resultat comú. Però està clar que tal i com hem anat fins ara, amb l’actitud que manté el PP, el resultat està molt lluny de ser assolit. Les actuacions de la cúpula directiva del PP, tant actualment com en el passat 11-M, demostren que la dreta espanyola actual, per molt constitucionalistes, demòcrates i patriotes que ens vulguin fer creure que són, no està realment interessada en acabar amb el terrorisme d’ETA, ni el internacional. El seu interès està completament bolcat en tornar en asseure els seus culets en el govern, perquè només es digui i es faci el que ells volen. Com en aquells gloriosos temps en que tenien majoria absoluta.

Declaracions d'Ángel Acebes al Polonia respecte al tema.